Avui us presento aquesta joia de la música catalana, l'Ave Maria d'Eduard Toldrà.



És una música fina, excelsa, que s'inicia amb un bordó de Mi major, la qual cosa li dóna un aire popular a la cançó. De tempo lent i dicció pausada, el piano va construïnt una melodia que es va aixecant mandrosa, despertant-se, fins que amb un arpegi prepara l'entrada del violí. Aquest pren el relleu melòdic i respon amb una melodia més moguda, amb intervàlica pentatònica i canvis d'harmonia originals.

Tot això ha servit d'introducció per al que suposa el centre de l'obra, més o menys com allò tan bo que us heu preparat per un bon entrepà fet amb cura. La genialitat del moment rau en que el piano va desenvolupant el motiu que ha introduït el violí a mode d'acompanyament, mentre que el violí fa una melodia nova però que si l'analitzes manté algunes relacions amb la melodia inicial del piano. Aquest mar que crea el piano, i la melodia del violí volant com una gavina per sobre, va in crescendo fins a arribar al punt culminant, un Si major pletòric (la modulació a la dominant de Mi -5è grau- és molt important en la música occidental). Ràpidament però es replega (com fa també al Sonetí de la Rosada després del clímax del desenvolupament) i torna a la part inicial.

Ah però, sorpresa, perquè no torna pas a repetir l'inici, si no que ens descobreix que les dos melodies inicials, la que presenta el piano i la que presenta el violí, encaixen gairebé a la perfecció, i només ha de fer algunes modificacions per aconsegir-ho. Finalment una conclusió final acaba amb el discurs, que es va allunyant poc a poc: de la mateixa manera que havia començat despertant-se, s'acaba adormint-se.


I si voleu deixar anar la imaginació, podeu llegir el poema amb el qual s'inspira:


Ave - Maria