A la newsletter us vaig escriure ja la presentació de la peça, us ho copio a continuació. Més avall teniu l’anàlisi en profunditat.

PRESENTACIÓ DE L’OBRA:

“Aquest mes publico una obra molt especial. No l’he compost jo, l’ha compost el Xavier Palà i Nosàs, un gran amic de la meva infància i adolescència, amb qui vaig compartir els primers anys d’iniciació a la música a Ponts -on el meu pare ens va ensenyar a tots dos!- i després també vam compartir 4 anys plegats a Montserrat, a l’Escolania! De fet va ser ell -i el seu pare (!)- els que ens van animar a valorar l’opció d’anar-hi a viure i estudiar música.

Així doncs, quan vaig rebre l’encàrrec de coordinar la música per a l’acte de Cloenda del cicle de conferències i Acte Solemne de Commemoració del Mil·lenari de St. Pere de Ponts, vaig tenir clar que el Xavier, el Xavi per mi, hauria de formar–ne part, com a Pontsicà fill de dues famílies pontsicanes que és. Malgrat ha viscut fora un bon temps per estudiar i treballar, recentment s’ha instal·lat de nou a Catalunya, i per això amb més raó ell havia de signar alguna de les obres que toquéssim aquest dia 1/11/2024.

Doncs dit i fet, amb tan sols un mes de temps, va escriure una obra d’uns 10 minuts per a violí sol, exigent, virtuosa, molt expressiva, sorprenent! El títol de l’obra és “Les ondines canten a la terra”, i s’inspira en la figura de les Ondines, una espècie de “nimfes” que es passegen per l'horta, així com en les tardes que passàvem junts voltant per l’horta amb la bici, on soliem anar a berenar les canyes de xocolata boníssimes de Cal Xons.

Musicalment, podem trobar la cançó de la “Nadaleta” -la que diu “Bonica la del mitjeró, hermosa la del menestral…”, la podeu escoltar a les recomanacions més avall- envoltada dels cants i sons hipnòtics i misteriosos de les Ondines. Sorprèn l’ús extens de la tècnica del “Col legno tratto”, és a dir, fregant amb la fusta de l’arc, de manera que si veieu que agafo l’arc de forma estranya no és que m’hagi oblidat dels 28 anys de pràctica del violí, si no que aquesta és la tècnica amb la que s’aconsegueix un so gairebé espectral.

Si voleu saber més, no dubteu a subscriure-us al nivell dels entrants, on la podreu escoltar sencera i llegir un anàlisi més extens de l’obra.”

ANÀLISI DE L’OBRA PUBLICADA:

“Les Ondines Canten a la Terra” de Xavier Palà feta per encàrrec, això vol dir que s’ha fet expressament per a l’ocasió del Mil·lenari de St. Pere de Ponts. Com explicava a la Newsletter de Febrer, volia que el Xavi participés com a compositor d’aquesta cel·lebració tan important del poble on els dos vam compartir la infància i part de l’adolescència.

Abans d’endinsar-me en l’anàlisi musical i tècnic, crec que val la pena llegir (o escoltar al video) les paraules que va dir el Xavier per presentar l’obra:

L’obra comença molt subtil, lenta i amb senzillesa, usant l’efecte del “col legno tratto” (fregant amb la fusta de l’arc), que crea un so dual, de manera que sentim per una banda la nota, amb un timbre diferent de l’habitual, però també una espècie de so espectral que sembla un fil d’aire en moviment. És aquesta tècnica la que s’usa per donar vida a les nimfes esmentades anteriorment, a les Ondines.

També just al començar es presenta un element recurrent i característic de l’obra, l’ús dels pizzicattos (polsant la corda amb el dit), tant els que es fan amb la mà esquerre com els que es fan amb la mà dreta (!). Els de la mà dreta són habituals, però els de la mà esquerre són prou complicats, i sobretot quan amb un dit hem d’estar tocant una nota que fa sonar l’arc, i amb l’altre dit hem de polsar una corda a l’aire, com passa a l’inici i en molts d’altres punts de la peça.

Tot plegat es va complicant, especialment a partir del minut 2:53 en el qual s’usa l’arc normal -toquem amb les cerdes-, el tempo augmenta sobtadament, i es desperta una espècie de Paganini català, o Sarasate català (Pablo Sarasate - violinista virtuós navarrès), i es combina amb molta rapidesa els harmònics, arpegis, salts amb glissando, i els ja anomenats pizzicatto de mà esquerre.

A partir del minut 3:09 podem començar a distingir (si poses l’orella ben fort) la melodia de la “Nadaleta”, l’element musical que estructura la peça a nivell motívic i intervàlic. De fet, al principi ja es juga amb l’interval de 3a menor La-Fa# que és amb el qual comença la cançó tradicional de Ponts que us presentava en la Newsletter. Clar que en el llenguatge contemporani que usa el Xavi, la melodia queda força deconstruïda, per les alteracions harmòniques i melòdiques que en fa, d’aquí que la peça no la poguem considerar un arranjament de la cançó tradicional, si no que més aviat aquesta última esdevé una matèria prima sobre la qual el compositor fa i desfà a plaer. Com si agafés un tronc del riu i en fés una escultura, tots coincidiríem que ha deixat de ser un tronc per esdevenir una peça artística única.

El fragment més intens -i un dels més difícils- el trobem entre el minut 4:00 i 5:25. Especialment en l’inici d’aquesta part, on hi ha uns acords ben difícils, després unísonos (tocar la mateixa nota amb tres cordes diferents) però que alhora cal anar afinar i desafinar seguint indicacions de microtonalitat. Pels que en sapigueu una mica, veureu que hi ha uns becaires a l’esquerra de les notes que tenen una punta de fletxa amunt o avall. Bé doncs, són aquestes notes que s’han d’anar ajustant segons s’indica.

De fet, la microtonalitat en la música contemporània occidental és un recurs musical-tècnic que demana que l’intèrpret toqui notes que s’escapen de l’afinació temperada cromàtica (la que tenen els pianos quan els acabem d’afinar, vaja). Això és tot un tema, i us animo a investigar una mica més si us interessa. Per simplificar, podriem distingir en la microtonalitat expressiva, i la microtonalitat “harmònica/estructural” per dir-ho d’alguna manera. La primera és la que fa servir el Xavier en aquesta peça i serveix per vorejar una nota per dalt i per baix, com un efecte similar al glissando, per dir-ho d’alguna manera. La segona seria més complexa, i es dona quan la persona creadora usa per sistema tot un seguit de notes microtonals, que entre si tenen algun sentit entre elles, i crea relacions “harmòniques”, més o menys dissonants. 

Si marxem de la música occidental, trobarem molts exemples de microtonalitat, ja que cada cultura ha construït el seu sistema d’afinació, i per tant des del nostre punt de vista ens sembla “microtonal”, encara que per a ells no ho sigui ben bé. Espero haver-me explicat. Compositors com Héctor Parra o Sara Cubarsi usen la microtonalitat de forma extensa i estructural en les seves obres. Com podeu imaginar, per als violinistes que ens hem passat la vida codificant el sistema temperat (també d’altres sistemes d’afinació amb els quals no m’extendré ara) i aprenent a calcular la distància entre notes, canviar-ho és tot un repte!

Tornant a la peça, i per acabar, des del minut 5:25 -on culmina aquesta última secció intensa de la peça- fins al final, accedim a un espai meditatiu on els pizzicattos d’harmònics (sonen diferent que si no són harmònics) semblen pluja que cau del cel, mentre el “col legno tratto” torna a aparèixer per deixar viure les nimfes de nou. Un altre efecte bonic que trobem són els tremolos d’harmònics, que combinen de forma molt ràpida una nota normal amb una altra que té un so més agut, airós i esponjat, creant una profunditat i dimensió especial a l’entitat sonora que es desplaça per l’aire.

L’últim efecte m’encanta (9:10), es tracta d’un glissando lent i infinit des de la corda La fins a la nota més aguda possible! És un final propi del Xavier Palà, combinant innocència i esperit de joc amb la trascendència i profunditat de la vida.

Espero que us agradi i que hagueu après quelcom amb totes aquestes explicacions! 🙂


Gràcies per seguir-me, i gràcies per compartir el meu contingut:

Pàgina principal:

Newsletters (Pica-pica 2€):

Desembre 2024 (gratuïta)

Videos - violí (Entrants 5€):

Maquetes - Cantautor (1er Plat 10€):

Benvinguda i altres (gratuïts):